DOLOMITES I VENÈCIA, del 15 al 22 de juny de 2019
Components de la sortida: Toni Bach, Alba Bach, Carles Gil, Elena Plantalech, Carme Hortolà i Jaume Maso
Tots els que estimem les muntanyes sabem que les Dolomites són un dels paradisos naturals d’Europa. Des de fa uns anys, hi ha força vols entre Barcelona i Venècia, cosa que en facilita enormement l’aproximació. L’any passat en Toni, amb una colla d’Olot, hi va fer una travessa sota els auspicis de l’empresa Cairn Trekking i el guiatge de l’Elodie. Aquestes tres coses fan que enguany uns quants components de Descobrim país ens engresquem a acostar-nos-hi per primera vegada sota el guiatge d’en Toni que, com ja hem dit , coneix el territori.
La sortida pròpiament dita comença el mes de gener, quan mirem qui hi està interessat, quan busquem els vols i els hotels, quan estudiem possibles itineraris… i quan comencem a posar fil a l’agulla de tot plegat.
Algunes reunions esporàdiques, unes últimes concrecions pel que fa a la intendència i a detalls de la motxilla… i cap a l’aeroport falta gent, que el calendari marca 15 de juny de 2019.
15 de juny: Olot-Barcelona-Venècia
Dia de viatge. D’Olot a Barcelona, amb cotxe, i de Barcelona a Venècia, amb avió. Arribada a l’hotel proper a l’aeroport, ja amb la furgoneta de lloguer, cap a les 11 de la nit. Sopar frugal en un restaurant proper que, evidentment, ja té la cuina tancada, i cap a dormir que demà hi ha matines.
16 de juny: Cortina d’Ampezzo i Cinque Torri. Refugi Nuvolau
Última etapa d’aproximació, ara de dues hores i amb la furgoneta, fins a Cortina d’Ampezzo, la Chamonix dels Alps italians, on ens allotgem a l’hotel Alaska, molt cèntric i confortable. Temps just de deixar les maletes i primera excursió de la setmana a les Cinque Torri, grup de cinc agulles d’un color gris pàl·lid, proper a les estacions d’esquí on es faran els Jocs Olímpics d’hivern de Milà que s’acaben d’adjudicar.
Sortida de quatre hores i quart i un recorregut d’uns 6,4 km.
Només d’arribar ens corprèn la magnificència de les muntanyes que, aparentment, sembla que es poden abastar amb la mà. Santa innocència! Quan t’hi aproximes t’adones de la petitesa humana, ens sentim com petites formigues enmig de la immensitat de la pedra. Pugem cap al Nuvolau, trepitjant les primeres congestes de neu. Cal anar amb compte amb les relliscades, no fos cas que prenguéssim mal. Des de la cara nord del Nuvolau, la vista de les cinc torres i de bona part de les Dolomites és colossal.
Com que en aquesta part de territori hi va haver importants combats entre les tropes italianes i les austrohongareses a la Primera Guerra Mundial, aprofitem per visitar els nombrosos testimonis de les batalles, com búnquers, trinxeres, barraques… Quantes morts inútils per culpa de la bogeria humana!
Com passa sovint a les tardes a alta muntanya, avui també pugen unes castellades que es van ennegrint per moments. És hora de tirar avall i buscar l’aixopluc amable de l’hotel.
Mapa de la ruta:
Perfil de la sortida:
Alçades de la ruta:
17 de juny: Tre Cime de Lavaredo. Refugi Locatelli des del refugi Auronzo.
Sortida cinc hores i mitja i un recorregut d’uns 9,6 km.
Aquesta és una de les sortides reina de les Dolomites. Milions de turistes les han visitades i cada any hi continuen pujant milers de visitants. El lloc s’ho val!
Avui, malgrat que hi ha força neu, també trobarem fileres d’excursionistes i de turistes de totes les edats que, arrencant des del Llac de Misurina, semblen formigues que van cap al niu.
Quan ja som per sobre dels dos mil metres d’alçada caminem entre autèntics murs de neu de més de dos metres d’alçària. Semblem el pernil d’un blanc entrepà. Una màquina l’ha “tallada” per tal que els excursionistes hi tinguem el pas més fàcil i segur. Amb tot, s’ha d’anar amb compte perquè hi ha quedat força plaques de gel. Res que no sigui superable. Mentrestant, el dia es va tapant i hem d’anar abrigats.
Les Tre Cime impressionen quan les veus per primera vegada. La seves cares, llises, ataronjades segons hi toca el sol, les hem admirades moltes vegades en fotografies i reportatges… però avui les tenim a tocar. Quina meravella!
En un lloc molt adient, en Carles aprofita per engegar el dron i capturar vistes i perspectives inassolibles per l’ull humà. Les noves tecnologies són de gran ajuda per als muntanyencs del segle XXI. Nosaltres, però, tenim una edat i només les agafarem d’escallimpantes.
També aquí hi va haver combats en la Gran Guerra i trobem coves, forats i túnels que ho testimonien. La seva construcció havia de ser d’una duresa difícil d’explicar, i més en unes condicions climatològiques sempre difícils, fins i tot a l’estiu. I amb una alimentació que havia de ser, per força, deficient, en aquest entorn tan bonic però tan inhòspit i allunyat de la civilització.
Havent dinat -els entrepans i la fruita que traginem-, iniciem la baixada, intercalada per camins pedregosos, prats d’un verd acabat d’estrenar i alguna congesta cada vegada més escadussera. I cap a l’hotel abans que no ens arreplegui la pluja.
Mapa de la ruta:
Perfil de la sortida:
Alçades de la ruta:
18 de juny: Cascades del riu Fanes
Sortida cinc hores i mitja i un recorregut d’uns 12 km.
Avui comencem a caminar per pista asfaltada i és un continu de travessar ponts i tanques per al bestiar. És una ruta que comença al Centre de Visitants del Parc Natural de les Dolomites d’Ampezzo i segueix pel mig d’avetoses i bedollars, amb algun faig escadusser. Més amunt seguim ja un camí, amb la companyia amiga de la música del torrent, un camí que sembla una catifa barreja de molsa, pinassa i branquillonets de pi i d’avet. Aquest transitar sobre tou és molt agradable i no causa gairebé impacte sobre les cames, per bé que el desnivell cada vegada és més considerable.
Mentre anem ascendint, trobem cascades cada vegada més engorjades, amb més força, amb més cabal 
d’aigua. Els salts d’aigua afinen les parets talment un pacient escultor i les deixen llises com si s’hi hagués passat amb una llima. L’aigua de fosa de les congestes i geleres dels pics va del blanc intens als salts d’aigua al blau blanquinós de les olles i petites gorgues. Una meravella.
Anem pujant paral·lels al riu Fanes fins a l’espectacular Cascada de Fanes, on les màquines de fotografiar no paren de treballar. Cal dir que al tram final del camí i darrere de la Cascada hi ha diverses vies ferrades que ens atrauen, però no és l’objectiu d’avui ni anem equipats per transitar-hi. Un altre dia, potser?
Dinem en una àrea de pic-nic i ens refresquem els peus en una aigua glaçada –no fa gaires hores que era gel o neu.
En poca estona tirem avall, que el temps comença a amenaçar pluja. Ens creuem amb algunes bicicletes, clàssiques i elèctriques, quan ja comencen a caure les primeres gotes. Ara, ja amb cotxe, ens arribem al refugi Malga Rua, on ens hidratem, ens partim un Struggel (boníssim!) i visitem més cascades. Ens fem fotografies en unes piles de troncs immensos, que estan esperant que els passin a carregar els camions, que hauran de ser llargs i grans. Ara plou, però que faci el que vulgui, que ja tenim la feina feta.
Mapa de la ruta:
Perfil de la sortida:
Alçades de la ruta:
19 de juny: Llac de Braies
Sortida quatre hores i tres quarts i un recorregut d’uns 12,7 km.
Qui va a les Dolomites no pot deixar de visitar el llac de Braies, per bé que calgui fer 40 km de cotxe per una carretera alpina. Val molt la pena!
El llac, d’un color maragda imponent, està voltat d’importants cims de les Dolomites ( Croda del Becco, Monte Nero, Sasso del Signore…) i és segurament el més visitat de la zona.
En Carles no dubta ni uns instant a fer volar el dron, amunt i avall, filmant i fotografiant uns paisatges inoblidables.
Al cap d’una estona, enfilem la pista que mena al refugi Malga Floresta, on dinarem, al costat d’un llac més humil, sobre uns socs que ens fan de tamborets i de taula. Una altra excursió per guarda al bagul dels records entranyables.
Ja de tornada, ens aturem al poble de San Candido, proper a Àustria, que amb les seves delicioses cases de fusta fa pensar en els entranyables poblets del Tirol. Hi ha molta animació, potser més que a Cortina i tot. L’entorn -unes assenyades pistes d’esquí, uns prats d’un verd intens esquitxats de bestiar, unes petites cabanes de fusta…- és un regal per a la vista.
I quan la tarda comença a aprimar-se tornem cap a l’hotel, on com cada dia ens espera un bon i abundós sopar. Els recordarem quan, arribant a casa, la bàscula ens renyi!
Mapa de la ruta:
Perfil de la sortida:
Alçades de la ruta:
20 de juny: Llac Sorapis des del Pas Tre Croci
Sortida quatre hores i tres quarts i un recorregut d’uns 13 km.
El llac Sorapis és una perla amagada enmig de les muntanyes. Molt menys visitat que els esmentats anteriorment, però d’una gran bellesa. El camí que hi porta no desmereix en espectacularitat. Comença entre pins i avets, però a mesura que anem guanyant alçada es va obrint i podem identificar les Tre Cime, el llac de Misurina i molts dels cims dolomítics que hem vist en dies anteriors. Espectacular.
En algun tram el camí es converteix en escaleta de pedra natural i en algun altre, en escala de ferro reixada. Millor no tenir vertigen, tot i que un passamà ajuda molt a assegurar-se i a mantenir l’equilibri. Tot plegat dona molta emoció al trajecte.
I poc a poc arribem al final del circ, on s’amaga la joia: el petit llac Sorapis, d’aigües turqueses, gelades… No estem sols, el coneix més gent de la que ens pensàvem.
Les muntanyes i els núvols reflectits dins les aigües gelades del llac fan treballar de valent les màquines de fotografiar. Aquí mateix fem una queixalada i sense torbar-nos tirem cap avall, que sembla que avui el ruixat de tarda pot ser de categoria. Ens creuem amb molts grups que tot just pugen, alguns amb mainada. Que no saben que a muntanya s’han d’aprofitar les primeres hores del dia…? Ja s’ho trobaran!
Nosaltres, cap avall sense torbar-nos. L’excursió ha estat llarga i amb un bon desnivell, però la recordarem sempre. Racons meravellosos, un punt d’emoció, un llac preciós… i un regal final: un parell de trons, les primeres gotes i una correguda fins a la furgo. Un cop a dins, pedra i aigua a dojo! Estem a sopluig! I els que van tard? Una remullada que no oblidaran!
Mapa de la ruta:
Perfil de la sortida:
Alçades de la ruta:
20 de juny (vespre), 21 de juny i 22 de juny: Venècia i tornada a casa
A mitja tarda ja estem baixant cap a l’aeroport de Venècia, però no pas per tornar cap a casa. No. Encara no! Ens queden 48 hores per gaudir d’una ciutat excepcional, única, extraordinària. La ciutat del Carnaval, del Festival de Cine… la ciutat dels mil canals: Venècia.
Un cop tornada la furgo a l’aeroport, agafem el vaporetto i ens dirigim a l’hotel, força cèntric i ben comunicat.
I aquí, sota el guiatge inestimable de l’Alba , ens ,mengem la ciutat: el carrer principal, el Gran Canal; la Plaça Sant Marc, lloc emblemàtic de la ciutat, amb la Basílica, el Campanile, el Palau Ducal, el cafè Florian…, el sinistre Pont dels Sospirs, mena de símbol de la ciutat; el Pont Rialto, el més bonic de tots; la Ca d’Oro, mostra d’un passat esplendorós, i les dotzenes de carrerons amb els minúsculs canals i els petits ponts; les botiguetes, les geladeries, les botigues pintoresques… i la ciutat de dia i la ciutat de nit… I els diferents barris (sestieri) – San Marco, Santa Croce, San Polo, Dorsoduro, Castello, Cannaregió, cadscun amb la seva personalitat. I el barri jueu, el ghetto més antic d’Europa.
Un tancament de viatge rodó. A les Dolomites vam caminar molt, moltíssim; a Venècia, encara més. N’estem , però,molt contents i satisfets! Ara sí, avió i cap a casa.
Ha estat un viatge perfecte, inoblidable. La fórmula és senzilla: un destí meravellós amb uns amics amb qui ens entenem, ens apreciem, ens respectem… ens estimem! I no s’acabarà pas aquí!
fersalut
descobrimpais.wordpress.com 